Comunicació

Obertura del Dipòsit Modernista de Can Mario

Obrim la Torre Dipòsit al públic! Amb totes les mesures de seguretat adients.
Els horaris d’obertura són:

Juliol i agost
De dimarts a dissabte, de 11.00 a 13.00 i de 18.00 a 20.00 h
Diumenges de 11.00 a 13.30 h

Del 24 al 30 de juny i de l’1 al 15 de setembre:
De dimarts a divendres de 11 a 13 h i de 17 a 19 h.
Dissabte de 11 a 13.30h i de 17.30 a 20 h.
Diumenges i festius (excepte dilluns festius) de 11 a 13.30 h.

Durant el mes de juny l’entrada a la Torre és gratuïta. A partir de l’1 de juliol el cost és d’1€. Menors de 12 anys gratuït.

El suro en els futbolins

Les nostres publicacions a xarxes durant el confinament, en l’apartat #joemquedoacasa de la nostra web, han provocat retorns interessants i nous coneixements per nosaltres.
Ens han fet arribar un petit fragment del llibre de Víctor Amela: Ens van robar la joventut. Memòria viva de la lleva del biberó, que us transcrivim:

– En va quedar molt malferit?
– Si: coix i amb problemes respiratoris. Em van evacuar a Barcelona, a l’hotel de la Colònia Puig, a Monistrol de Montserrat, reconvertit en hospital. Allà arribaven refugiats de guerra, dones i moltes criatures ferides: un amic i jo els vam organitzar una escola.
– Sempre activisme cultural….
– Allà vaig inventar el futbolí! Era l’any 1937.
– Expliqui’m com va ser això del futbolí.
– M’agradava el futbol, però jo era coix, i no hi podia jugar. Però sobretot em sabia greu veure aquells nens coixets, tan tristos perquè no podien jugar a pilota amb els altres nens, i vaig pensar: «Si existeix el tennis de taula, també pot existir el futbol de taula!».
– Bona idea, i tant!
– Vaig aconseguir unes barres d’acer, i un fuster basc refugiat allà, en Javier Altuna, me’n va tornejar les figuretes amb fusta de boix.
– Que és molt dura.
– Si. La caixa de la taula la va fer amb fusta de pi, crec, i la pilota, amb un bon suro català, aglomerat. Això permetia un bon control de la bola, aturar-la, imprimir-hi efectes…
-Va inventar el joc… i la manera de jugar-hi!
-Jo hi jugava prou bé, sí… Però aquells nens coixets, ells sí que van arribar a ser-ne virtuosos!

Es tracta d’una entrevista a Alejandro Campos Ramírez, o Alexandre de Fisterra, com es feia dir. A part d’aquest ús del suro que desconeixíem, hem descobert tot un personatge: anarquista, poeta, inventor, editor, amb una història vital molt interessant.
Estava estudiant a Madrid quan va ser víctima dels bombardejos i, ferit de guerra, va ser enviat a Monistrol de Montserrat. Allà va inventar el futbolí, com diu el text, però també un passafulls accionat amb el peu per a una jove pianista de qui es va enamorar.

Tot i que a finals del 1936 ja hi havia futbolins funcionant, la patent es va fer el gener de 1937. L’exili el va portar a França, però allà va perdre el document de la patent i, donat l’èxit que va tenir l’invent, en va perdre el control. En els anys següents trobem referències de diverses patents de futbolins arreu del país.

Va viure a París fins el 1948, quan va viatjar a Ecuador. El 1952 es va traslladar a Guatemala on va muntar una empresa de construcció de joguines “Campos Ramirez y compañía” i va poder treure beneficis del seu invent, entre d’altres, com “Hundir la flota”.

L’any 1954, amb el cop d’estat de Guatemala, va ser denunciat i posat en un avió per repatriar-lo a España. Es va escapar tancant-se al lavabo i, simulant tenir una bomba, va segrestar l’avió. El passatge li va fer costat i varen aterrar a Mèxic, on va ser acollit per poetes i escriptors amics.

Va ser escriptor, editor actiu i marmessor del poeta Leon Felipe. Amb la transició va tornar a España, a Aranda de Duero, on va morir l’any 2007.

Els jocs de futbol són coneguts ja des de finals del segle XIX, popularitzant-se a mida que l’esport anava arrelant en la societat, però l’abast de l’invent d’Alexandre Fisterra és universal, amb Federacions a més de 40 països i aspiració de ser un esport olímpic.

Hem consultat:

• Víctor Amela: Ens van robar la joventut. Memòria viva de la lleva del biberó. Editorial Rosa dels Vents.
• Documental “Tras el futbolín” (Youtube)
https://www.protectia.eu/2014/06/alejandro-finisterre-inventor-del-futbolin/
• Oficina Espanyola de Patets i Marques
• www.fefm.es (Federación Española de Futbolín)
https://www.sapiens.cat/epoca-historica/historia-contemporania/la-historia-del-futboli_202386_102.html
• Wikipedia

Moltes gràcies a Jaume Perarnau i al Museu de la Ciència i de la Tècnica per aquesta troballa.

Massissos de suro per a rodes de bicicletes

L’any 1845 Robert Thompson va inventar la “roda d’aire”, una coberta de goma amb una càmara d’aire. Es va aplicar durant pocs anys en carruatges i no es va acabar d’introduir als mercats. Les rodes de bicicleta varen ser de goma massissa durant uns anys més.
L’any 1887, John Boyd Dunlop va patentar el pneumàtic amb càmera amb més èxit, tot i que durant dos anys va haver de defensar el seu invent davant la reclamació de Robert Thomson, que va acabar perdent el litigi. Posteriorment els germans Michelín a França i Giovanni Battista Pirelli a Itàlia varen perfeccionar l’invent amb l’aplicació de càmeres desmuntables.
Entre els anys 1942 i 1945, durant la Segona Guerra Mundial, era molt difícil aconseguir el cautxú. El món occidental tenia el control de la producció asiàtica, però amb el conflicte va passar a mans dels japonesos i, durant un període de tres anys, hi va haver escassetat d’aquest producte.

Aquesta situació va provocar el que es va anomenar la “segona febre del cautxú” a Sud-Amèrica i, especialment, a la zona de l’Amazones. El govern d’Estats Units necessitava cautxú per proveir les forces aliades i va acordar amb el govern del Brasil la reactivació de les zones d’extracció que estaven abandonades. La Rubber Development Corporation, organisme internacional, però finançat amb diners d’industrials americans, pagava 100 dòlars al govern brasiler per cada treballador desplaçat a l’Amazònia. Hi varen anar massivament a canvi d’un petit salari i el 60% del benefici de l’extracció. En acabar la guerra es va acabar l’interès pel cautxú brasiler i els treballadors varen quedar desatesos i prop de 30.000 varen morir malalts o atacats pels animals de la selva.

Mentrestant, per afrontar la manca de cautxú dels mercats, Manufacturas de Corcho Armstrong va proposar la fabricació de massissos per a rodes de bicicleta amb suro. La primera patent (nº 157.267 de 26/05/1942) es tractava de peces de suro natural encolades el voltant de la llanta. D’aquesta manera es podien recórrer uns 100 km abans de recanviar el massís. Un any més tard es va fer una altra patent (nº 163.888 de 25/11/1943) que usava una barreja especial de suro aglomerat que permetia una major durada. Es va dissenyar i posar en marxa una línia de maquinària específica i es varen fer moltes proves de laboratori per aconseguir el material més adequat. Varen tenir comandes tant de rodes per bicicletes d’adult i de nen com per a carretons. Una vegada normalitzat el subministrament de cautxú s’abandonà aquesta fabricació i ja a l’any 1945 es va decidir no pagar l’anualitat de la patent. Un gran esforç que va durar només tres anys.

Espiritistes a Sant Sebastià. Una altra manera d’afrontar els grans canvis de la societat industrial

L’espiritisme és una doctrina apareguda a mitjans del segle XIX, que pretenia estudiar la naturalesa, l’origen i l’avenir dels esperits i també les seves relacions amb el món corporal. Al seu voltant es va crear un moviment que, mitjançant el progrés i la ciència, volia aconseguir la modernització social. Es plantejava l’assumpció de l’espiritisme com a ciència positiva, psicològica i social i alhora com a “religió laica”. L’espiritisme defensava la reivindicació de la igualtat entre gèneres i l’emancipació de la dona, l’advocació per l’ensenyament laic, la raó, la justícia i el dret, la necessitat de la reforma penitenciaria amb vista a la integració social dels presos, el rebuig a la indústria militar, el cooperativisme, l’associacionisme i les societats de socors, l’abolició de l’esclavatge, la supressió gradual de les fronteres polítiques, el desarmament dels exèrcits, la utilització de la paraula i la premsa, la secularització dels cementiris i l’establiment d’un registre civil de naixement únic i obligatori, el matrimoni civil, la prohibició de la pena de mort i les cadenes perpètues, el cosmopolitisme, etc.

Com podreu veure a l’article que us presentem, a Palafrugell hi havia simpatitzants de l’espiritisme. Catalunya va tenir més de seixanta societats espiritistes a les ciutats industrials (les més properes a Palamós i Sant Feliu de Guíxols) i més d’un centenar de publicacions. La que va durar més va ser la que us mostrem: “La Luz del Porvenir” (1879-1936), fundada per Amalia Domingo Soler i adreçada a les dones.

Amalia Domingo Soler va visitar Sant Sebastià de la Guarda el 8 de juny de 1892 i va fer un article per la revista explicant la seva experiència. Hi trobareu una descripció de com era l’espai a finals del segle XIX.

Va deixar el següent escrit al llibre de visites del Far:

“El astro de la ciencia. Si un Sol es el alma de un sistema planetario, un faro, es el Sol de los hijos del mar. Un faro es un astro creado por la ciencia del hombre y los torreros son los sacerdotes que mantienen el fuego sagrado. Sagrado, sí; porqué sus vivos destellos le dicen al Marino: “Hay quien piensa en ti, cómo piensa la Madre amorosa en el hijo ausente.” Si la Divina Providencia, pudiera tener un símbolo en la Tierra, un faro seria el símbolo del amor de Dios. Faro de San Sebastián! Sol de la ciencia! guarda en tu libro de recuerdos el nombre de una mujer que rinde culto a Dios, admirando las manifestaciones del progreso. ¡Gloria a la ciencia! ¡Gloria a la luz!”

De l’arbre al tap, del tap a taula

Apunta’t a les matinals sureres que hem preparat pels caps de setmana de juliol i agost a les Gavarres.

L’estiu és l’única època de l’any en que es pot pelar l’alzina surera. Et proposem un viatge, del bosc a la taula, on descobriràs l’apassionant món del suro: des que els peladors treuen l’escorça de l’arbre fins a l’obtenció del tap, un element clau en els millors vins del món.

Viuràs una experiència única: la pela del suro en directe a l’espai natural protegit de les Gavarres. La saviesa i l’experiència d’aquests professionals del món forestal és una part important del nostre patrimoni cultural.
A més, t’oferim un esmorzar temàtic, una visita cultural i una degustació de vins.

Del 4 de juliol al 2 d’agost de 9.30 a 13.30h

Oberta al públic l’exposició dels ocells de la sureda

L’exposició “Els ocells de la sureda i l’entorn mediterrani”, que es podrà visitar fins el 25 de juliol de 2020, compta amb un recull de dibuixos i pintures, de Jaume Ramot i Sergi del Rio, d’espècies pròpies de l’avifauna de la sureda, de l’entorn mediterrani i també de les pròpies espècies vegetals. A través de les quatre estacions i dels escrits dels naturalistes coneixerem les espècies més representatives de la sureda, les curiositats en les migracions, la reproducció, l’alimentació i els recursos alimentaris. L’exposició es complementa amb un audiovisual sobre el procés creatiu dels dibuixants i un seguit de vitrines amb mostres recollides pels propis naturalistes.

Aquesta mostra, de caire divulgatiu i familiar, parteix d’observacions dels dos naturalistes fetes a les suredes, als boscos de muntanya però també a les basses, camps, hortes, camins de ronda i platges. Jaume Ramot, és president i soci fundador del Grup de Natura Sterna, una associació que treballa en la recerca i la divulgació de la flora, fauna, i el medi natural i cultural més proper. Ramot és també il·lustrador de natura afeccionat. Ha publicat diversos llibres i articles de temàtica ornitològica. Actualment lidera el projecte de seguiment del gran duc al Baix Empordà.
Per altra banda, Sergi del Rio és tatuador a Studio Tattoo Sector 13 a Calonge i professor de dibuix i pintura. Ha creat un gran nombre d’obres en relació a l’ornitologia gràcies al seu interès pel naturalisme.

Una oportunitat per conèixer en detall la gran diversitat d’aus de la sureda i l’entorn mediterrani, per aprendre a observar la natura a través d’uns prismàtics, per valorar-la i comprendre els processos naturals. En definitiva, per veure de ben a prop tot allò amagat habitualment a les capçades dels arbres, als joncs o fins i tot a cel obert.

Robert Hooke i el suro

Heu pensat mai d’on ve la paraula «cèl·lula»? I quina relació pot tenir amb el «suro»?

La paraula cèl·lula la devem a Robert Hooke. És el nom que va donar a la unitat fonamental de la matèria viva, perquè quan va observar un fragment de suro al microscopi, li va semblar que estava formada per petites cavitats polièdriques que recordaven les cel·les d’un rusc d’abelles. Per aquest motiu va anomenar cèl·lula a cada una d’aquestes cavitats.

El 1665, Hooke va publicar el llibre Micrographia, un relat de 50 observacions microscòpiques amb dibuixos molt detallats. A la “Observació XVIII: Sobre l’esquematisme i la textura del suro, i de les cèl·lules i dels porus d’alguns altres cossos escumosos” hi apareix per primera vegada la paraula cèl·lula. Que en realitat estigués observant cèl·lules mortes va impedir que pogués determinar el paper d’aquestes en la constitució dels éssers vius. El nucli de la cèl·lula no es va identificar fins les investigacions de Robert Brown l’any 1831.

Micrographia és un dels llibres científics més importants del segle XVII. Es varen vendre en un sol dia els 1.200 exemplars de la primera edició.

Robert Hooke va ser un astrònom i físic anglès que va néixer a Freshwater el 18 de juliol de 1635 en una família humil. Va estudiar a la Westminster School i després al Christ Church College d’Oxford, primer amb una beca i després com a servitor, estudiant a canvi de fer feines domèstiques.

A Oxford es va posar en contacte amb els científics més rellevants del moment i va col·laborar en la creació de la Royal Society, entitat que encara existeix. Amb el seu gran talent, va aconseguir recolzament, especialment de Robert Boyle, de qui va ser assistent i qui el va ajudar fins que es va poder mantenir del seu treball. La Royal Society, fundada el 1660, el va nomenar Curator of Experiments l’any 1662.

El 1665 va ser professor de Geometria al Gresham College. Va ser aquí on va viure tota la vida i també on es reunia, durant anys, la Royal Society.

Hooke es pot considerar el primer científic professional pagat per una institució. Es va interessar per totes les ciències: astronomia, medicina, microscòpia, mecànica, òptica, geologia, fisiologia… Va inventar multitud d’aparells de tota mena i també es va interessar per la teoria i la pràctica de la música. Se’l va anomenar el “Leonardo de Londres”.

Tenia, però, una part poc agradable, un caràcter irascible, propens a les disputes. Els seus biògrafs el defineixen com sensible, irritable, generós, brillant, simple, honest, íntegre i, fins i tot, se’l va qualificar de sòrdid. Va mantenir una disputa continuada amb Isaac Newton, mostrant-se sovint crític amb les seves teories sobre la llum i la gravitació universal i retraient-li que no mencionés les seves aportacions.

Va morir a Londres el 3 de març de 1703, als 68 anys. No es conserva el retrat que tenia a la Royal Society, algun biògraf relaciona aquest fet amb Isaac Newton.

El Suro del Titànic

Sabíeu que amb el Titànic també es va enfonsar suro de Palafrugell? Quan va salpar el 10 d’abril de 1912, portava 6 bales de suro embarcades per la companyia Wakem&McLaughlin.

El fet que el fabricant no cedís la propietat d’una mercaderia al client fins que no s’havia lliurat a destinació, va fer possible que Miquel & Vincke cobrés l’assegurança, ingressada per International Lloyd’s el 31 de maig de 1912, amb l’epígraf “Avería vapor Titanic”.

Wakem & McLaughlin era un negoci amb seu a Chicago que es dedicava a la distribució de cafès i vins. El Titànic portava per aquesta empresa, a part de les 6 bales de taps, 43 caixes de vi i 25 caixes de galetes, tal com podeu veure en el llistat de mercaderies que es va declarar en el viatge seguint el següent enllaç: