Comunicació

Activitats ajornades

Se suspenen totes les activitats de caràcter lúdic i cultural programades des de l’Ajuntament de Palafrugell i aquelles que, programades per entitats o associacions, s’hagin de desenvolupar en les instal·lacions o equipaments municipals.
Bàsicament son totes aquelles que impliquen la participació de persones vulnerables, col·lectius de risc i aquelles què, per recomanació de les autoritats sanitàries, és consideri adequat aplaçar-les o suspendre-les.
Són vigents des del 23 d’octubre de 2020 i fins a l’1 de novembre de 2020, sens perjudici de la seva pròrroga en funció de la situació epidemiològica del moment.

Oberta al públic l’exposició “La Captura. Dels paisatges d’en Vayreda a l’últim quadre d’Olot”

Josep Piferrer Puig, alcalde de l’Ajuntament de Palafrugell i president de la F.P. Museu del Suro de Palafrugell, el passat dia 17 d’octubre va inaugurar l’exposició “La Captura. Dels paisatges d’en Vayreda a l’últim quadre d’Olot”, a l’Espai Manufactures d’exposicions temporals del Museu del Suro.
 
En l’acte hi van intervenir el Sr. Marc Heras, regidor del Museu del Suro; el Sr. Miquel Àngel Codes, historiador, crític d’art i comissari de la mostra; el Sr. Jordi Planas, col·leccionista i propietari de les obres exposades; i el mateix Sr. Josep Piferrer, alcalde de Palafrugell.

L’exposició romandrà oberta fins al 17 de gener de 2021.

Jornades Europees de Patrimoni 2020

Excursió a Ermedàs i la pedra de Rapinya

Un any més, l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural ha impulsat les Jornades Europees de Patrimoni (JEP), una iniciativa del Consell d’Europa i la Comissió Europea que se celebra ininterrompudament a Catalunya des del 1991 i que és considerada com l’activitat participativa més important d’Europa en relació al patrimoni cultural. Aquest projecte ha comptat amb la col•laboració de la Federació de Municipis Catalunya, de l’Associació Catalana de Municipis i de l’Institut Ramon Muntaner i en l’edició d’enguany ha incorporat com a nous col•laboradors, l’Associació Capital de la Cultura Catalana i Catalonia Sacra. Les JEP2019 se celebren a Europa durant un cap de setmana entre setembre i octubre. L’edició a Catalunya s’ha celebrat els dies 9, 10, i 11 d’octubre.

El Museu del Suro participa a les Jornades Europees des de l’any 2001, organitzant activitats al voltant del patrimoni de la vila. En sis ocasions s’han organitzat activitats a Sant Sebastià de la Guarda, en cinc visites i tallers en el recinte de Can Mario i en la resta s’han visitat les esglésies, el patrimoni medieval, el patrimoni de l’aigua o el patrimoni de la Guerra Civil, entre altres.

Per aquest any s’ha realitzat una caminada comentada al nucli d’Ermedàs i a la pedra de Rapinya el dissabte, dia 10 d’octubre a les 10 del matí. Ermedàs és un agregat de Palafrugell que té el seu origen en el moviment de la població de la costa cap a l’interior per protegir-se dels atacs pirates procedents del mar quan es va acabar la pau romana. S’explicaran els masos més importants del recorregut i l’evolució de la distribució de la població a Palafrugell. S’acabarà a la pedra de Rapinya, una bola granítica situada en una zona d’afloraments de pedra propera al nucli d’Ermedàs. L’excursió, d’uns 6 km, es farà a peu des de l’aparcament de l’Institut Baix Empordà.

Durant tot el cap de setmana el Museu del Suro oferirà jornades de portes obertes, el dissabte 10 i el diumenge 11 d’octubre.

El caràcter de les activitats de les JEP contribueix a reunir als ciutadans i posa en relleu la dimensió europea i el valor del patrimoni cultural en 50 estats signataris del Conveni Cultural Europeu. Cada any s’organitzen més de 70.000 actes per tal de contribuir a la presa de consciència sobre el patrimoni comú d’Europa i la necessitat constant de la seva protecció, així com per crear experiències de patrimoni cultural compartit, promoure la inclusió i fomentar la creativitat i la imaginació.

20è Cap de Setmana Ibèric

El Museu del Suro ha participat en el 20è Cap de Setmana Ibèric amb una visita comentada, presencial i en streaming, amb l’arqueòleg Antoni Rojas al poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda a Llafranc.
El dissabte 3 d’octubre de 2020 es va celebrar el 20è Cap de Setmana Ibèric. Aquesta festa l’organitza anualment la Ruta dels Ibers, un projecte del Museu d’Arqueologia de Catalunya que promociona tots els jaciments ibers del país.
Les activitats que s’han organitzat tenen la voluntat de fer descobrir com era la vida dels ibers fa més de 2.200 anys a les nostres terres; una societat avançada amb ciutats, pobles, fortaleses… que comerciaven amb grecs, fenicis i romans, i de la que ens han arribat molts vestigis (les seves cases, la seva vaixella, els seus amulets, les seves joguines!), i alguns enigmes, com l’escriptura que encara no s’ha desxifrat…
La temàtica proposada per enguany vol donar a conèixer l’explotació que feien els ibers dels recursos naturals del seu entorn i que utilitzaven en la seva vida quotidiana: pedra i fusta per les seves construccions, argiles per fer ceràmiques, agricultura, ramaderia, cacera d’animals salvatges, metalls per a fer les seves eines i armes…
El jaciment iber de Sant Sebastià de la Guarda
Fa quatre anys que el poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda a Llafranc forma part de la Ruta dels Ibers. Aquest any Antoni Rojas, arqueòleg i director de les darreres excavacions realitzades al jaciment, farà una visita comentada el dissabte 3 d’octubre a les 18 h. Una ocasió única per conèixer el jaciment de la mà de qui l’ha investigat en els darrers anys. S’explicarà l’evolució del poblat, la seva durada i quins eren els recursos naturals que utilitzaven dels que els oferia la natura a l’entorn de l’oppidum.
Les primeres excavacions programades a Sant Sebastià s’iniciaren l’any 1984 i van seguir fins l’any 1987. Amb les obres de remodelació de l’antiga hostatgeria, als anys 1990, es van fer campanyes d’urgència per poder documentar les noves troballes, ja que el jaciment arqueològic també s’estén per sota les construccions. Per millorar el coneixement del jaciment l’Ajuntament de Palafrugell es va plantejar la realització d’excavacions de forma continuada, per això es va signar un conveni de col•laboració amb la Universitat de Girona, sota l’empara de la qual es varen fer campanyes anuals des de 1998 fins 2008, finalitzant amb la consolidació de les estructures excavades i l’adequació del recinte per ser visitat de forma lliure.
El Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda és el testimoni de l’ocupació d’un lloc privilegiat des de fa, al menys, 2.600 anys. A part de la visita al jaciment ibèric (segles VI a I aC), es pot gaudir d’una torre de guaita del segle XV (Bé Cultural d’Interès Nacional), una ermita i hostatgeria del segle XVIII i un far del segle XIX.
L’actual situació de pandèmia obliga a tenir aforaments limitats, la visita comentada és gratuïta, però per assistir cal fer reserva prèvia. Per ampliar l’abast de l’activitat es difondrà per Instagram live.
El Cap de Setmana Ibèric arriba més social que mai per tothom que vulgui compartir experiències, A través del hashtag #csi_ibers, es podrà seguir la programació i compartir vivències.

Massissos de suro per a rodes de bicicletes

L’any 1845 Robert Thompson va inventar la “roda d’aire”, una coberta de goma amb una càmara d’aire. Es va aplicar durant pocs anys en carruatges i no es va acabar d’introduir als mercats. Les rodes de bicicleta varen ser de goma massissa durant uns anys més.
L’any 1887, John Boyd Dunlop va patentar el pneumàtic amb càmera amb més èxit, tot i que durant dos anys va haver de defensar el seu invent davant la reclamació de Robert Thomson, que va acabar perdent el litigi. Posteriorment els germans Michelín a França i Giovanni Battista Pirelli a Itàlia varen perfeccionar l’invent amb l’aplicació de càmeres desmuntables.
Entre els anys 1942 i 1945, durant la Segona Guerra Mundial, era molt difícil aconseguir el cautxú. El món occidental tenia el control de la producció asiàtica, però amb el conflicte va passar a mans dels japonesos i, durant un període de tres anys, hi va haver escassetat d’aquest producte.

Aquesta situació va provocar el que es va anomenar la “segona febre del cautxú” a Sud-Amèrica i, especialment, a la zona de l’Amazones. El govern d’Estats Units necessitava cautxú per proveir les forces aliades i va acordar amb el govern del Brasil la reactivació de les zones d’extracció que estaven abandonades. La Rubber Development Corporation, organisme internacional, però finançat amb diners d’industrials americans, pagava 100 dòlars al govern brasiler per cada treballador desplaçat a l’Amazònia. Hi varen anar massivament a canvi d’un petit salari i el 60% del benefici de l’extracció. En acabar la guerra es va acabar l’interès pel cautxú brasiler i els treballadors varen quedar desatesos i prop de 30.000 varen morir malalts o atacats pels animals de la selva.

Mentrestant, per afrontar la manca de cautxú dels mercats, Manufacturas de Corcho Armstrong va proposar la fabricació de massissos per a rodes de bicicleta amb suro. La primera patent (nº 157.267 de 26/05/1942) es tractava de peces de suro natural encolades el voltant de la llanta. D’aquesta manera es podien recórrer uns 100 km abans de recanviar el massís. Un any més tard es va fer una altra patent (nº 163.888 de 25/11/1943) que usava una barreja especial de suro aglomerat que permetia una major durada. Es va dissenyar i posar en marxa una línia de maquinària específica i es varen fer moltes proves de laboratori per aconseguir el material més adequat. Varen tenir comandes tant de rodes per bicicletes d’adult i de nen com per a carretons. Una vegada normalitzat el subministrament de cautxú s’abandonà aquesta fabricació i ja a l’any 1945 es va decidir no pagar l’anualitat de la patent. Un gran esforç que va durar només tres anys.

El suro en els futbolins

Les nostres publicacions a xarxes durant el confinament, en l’apartat #joemquedoacasa de la nostra web, han provocat retorns interessants i nous coneixements per nosaltres.
Ens han fet arribar un petit fragment del llibre de Víctor Amela: Ens van robar la joventut. Memòria viva de la lleva del biberó, que us transcrivim:

– En va quedar molt malferit?
– Si: coix i amb problemes respiratoris. Em van evacuar a Barcelona, a l’hotel de la Colònia Puig, a Monistrol de Montserrat, reconvertit en hospital. Allà arribaven refugiats de guerra, dones i moltes criatures ferides: un amic i jo els vam organitzar una escola.
– Sempre activisme cultural….
– Allà vaig inventar el futbolí! Era l’any 1937.
– Expliqui’m com va ser això del futbolí.
– M’agradava el futbol, però jo era coix, i no hi podia jugar. Però sobretot em sabia greu veure aquells nens coixets, tan tristos perquè no podien jugar a pilota amb els altres nens, i vaig pensar: «Si existeix el tennis de taula, també pot existir el futbol de taula!».
– Bona idea, i tant!
– Vaig aconseguir unes barres d’acer, i un fuster basc refugiat allà, en Javier Altuna, me’n va tornejar les figuretes amb fusta de boix.
– Que és molt dura.
– Si. La caixa de la taula la va fer amb fusta de pi, crec, i la pilota, amb un bon suro català, aglomerat. Això permetia un bon control de la bola, aturar-la, imprimir-hi efectes…
-Va inventar el joc… i la manera de jugar-hi!
-Jo hi jugava prou bé, sí… Però aquells nens coixets, ells sí que van arribar a ser-ne virtuosos!

Es tracta d’una entrevista a Alejandro Campos Ramírez, o Alexandre de Fisterra, com es feia dir. A part d’aquest ús del suro que desconeixíem, hem descobert tot un personatge: anarquista, poeta, inventor, editor, amb una història vital molt interessant.
Estava estudiant a Madrid quan va ser víctima dels bombardejos i, ferit de guerra, va ser enviat a Monistrol de Montserrat. Allà va inventar el futbolí, com diu el text, però també un passafulls accionat amb el peu per a una jove pianista de qui es va enamorar.

Tot i que a finals del 1936 ja hi havia futbolins funcionant, la patent es va fer el gener de 1937. L’exili el va portar a França, però allà va perdre el document de la patent i, donat l’èxit que va tenir l’invent, en va perdre el control. En els anys següents trobem referències de diverses patents de futbolins arreu del país.

Va viure a París fins el 1948, quan va viatjar a Ecuador. El 1952 es va traslladar a Guatemala on va muntar una empresa de construcció de joguines “Campos Ramirez y compañía” i va poder treure beneficis del seu invent, entre d’altres, com “Hundir la flota”.

L’any 1954, amb el cop d’estat de Guatemala, va ser denunciat i posat en un avió per repatriar-lo a España. Es va escapar tancant-se al lavabo i, simulant tenir una bomba, va segrestar l’avió. El passatge li va fer costat i varen aterrar a Mèxic, on va ser acollit per poetes i escriptors amics.

Va ser escriptor, editor actiu i marmessor del poeta Leon Felipe. Amb la transició va tornar a España, a Aranda de Duero, on va morir l’any 2007.

Els jocs de futbol són coneguts ja des de finals del segle XIX, popularitzant-se a mida que l’esport anava arrelant en la societat, però l’abast de l’invent d’Alexandre Fisterra és universal, amb Federacions a més de 40 països i aspiració de ser un esport olímpic.

Hem consultat:

• Víctor Amela: Ens van robar la joventut. Memòria viva de la lleva del biberó. Editorial Rosa dels Vents.
• Documental “Tras el futbolín” (Youtube)
https://www.protectia.eu/2014/06/alejandro-finisterre-inventor-del-futbolin/
• Oficina Espanyola de Patets i Marques
• www.fefm.es (Federación Española de Futbolín)
https://www.sapiens.cat/epoca-historica/historia-contemporania/la-historia-del-futboli_202386_102.html
• Wikipedia

Moltes gràcies a Jaume Perarnau i al Museu de la Ciència i de la Tècnica per aquesta troballa.

Obertura del Dipòsit Modernista de Can Mario

Obrim la Torre Dipòsit al públic! Amb totes les mesures de seguretat adients.
Els horaris d’obertura són:

Juliol i agost
De dimarts a dissabte, de 11.00 a 13.00 i de 18.00 a 20.00 h
Diumenges de 11.00 a 13.30 h

Del 24 al 30 de juny i de l’1 al 15 de setembre:
De dimarts a divendres de 11 a 13 h i de 17 a 19 h.
Dissabte de 11 a 13.30h i de 17.30 a 20 h.
Diumenges i festius (excepte dilluns festius) de 11 a 13.30 h.

Durant el mes de juny l’entrada a la Torre és gratuïta. A partir de l’1 de juliol el cost és d’1€. Menors de 12 anys gratuït.

Espiritistes a Sant Sebastià. Una altra manera d’afrontar els grans canvis de la societat industrial

L’espiritisme és una doctrina apareguda a mitjans del segle XIX, que pretenia estudiar la naturalesa, l’origen i l’avenir dels esperits i també les seves relacions amb el món corporal. Al seu voltant es va crear un moviment que, mitjançant el progrés i la ciència, volia aconseguir la modernització social. Es plantejava l’assumpció de l’espiritisme com a ciència positiva, psicològica i social i alhora com a “religió laica”. L’espiritisme defensava la reivindicació de la igualtat entre gèneres i l’emancipació de la dona, l’advocació per l’ensenyament laic, la raó, la justícia i el dret, la necessitat de la reforma penitenciaria amb vista a la integració social dels presos, el rebuig a la indústria militar, el cooperativisme, l’associacionisme i les societats de socors, l’abolició de l’esclavatge, la supressió gradual de les fronteres polítiques, el desarmament dels exèrcits, la utilització de la paraula i la premsa, la secularització dels cementiris i l’establiment d’un registre civil de naixement únic i obligatori, el matrimoni civil, la prohibició de la pena de mort i les cadenes perpètues, el cosmopolitisme, etc.

Com podreu veure a l’article que us presentem, a Palafrugell hi havia simpatitzants de l’espiritisme. Catalunya va tenir més de seixanta societats espiritistes a les ciutats industrials (les més properes a Palamós i Sant Feliu de Guíxols) i més d’un centenar de publicacions. La que va durar més va ser la que us mostrem: “La Luz del Porvenir” (1879-1936), fundada per Amalia Domingo Soler i adreçada a les dones.

Amalia Domingo Soler va visitar Sant Sebastià de la Guarda el 8 de juny de 1892 i va fer un article per la revista explicant la seva experiència. Hi trobareu una descripció de com era l’espai a finals del segle XIX.

Va deixar el següent escrit al llibre de visites del Far:

“El astro de la ciencia. Si un Sol es el alma de un sistema planetario, un faro, es el Sol de los hijos del mar. Un faro es un astro creado por la ciencia del hombre y los torreros son los sacerdotes que mantienen el fuego sagrado. Sagrado, sí; porqué sus vivos destellos le dicen al Marino: “Hay quien piensa en ti, cómo piensa la Madre amorosa en el hijo ausente.” Si la Divina Providencia, pudiera tener un símbolo en la Tierra, un faro seria el símbolo del amor de Dios. Faro de San Sebastián! Sol de la ciencia! guarda en tu libro de recuerdos el nombre de una mujer que rinde culto a Dios, admirando las manifestaciones del progreso. ¡Gloria a la ciencia! ¡Gloria a la luz!”