Notícies

Massissos de suro per a rodes de bicicletes

L’any 1845 Robert Thompson va inventar la “roda d’aire”, una coberta de goma amb una càmara d’aire. Es va aplicar durant pocs anys en carruatges i no es va acabar d’introduir als mercats. Les rodes de bicicleta varen ser de goma massissa durant uns anys més.
L’any 1887, John Boyd Dunlop va patentar el pneumàtic amb càmera amb més èxit, tot i que durant dos anys va haver de defensar el seu invent davant la reclamació de Robert Thomson, que va acabar perdent el litigi. Posteriorment els germans Michelín a França i Giovanni Battista Pirelli a Itàlia varen perfeccionar l’invent amb l’aplicació de càmeres desmuntables.
Entre els anys 1942 i 1945, durant la Segona Guerra Mundial, era molt difícil aconseguir el cautxú. El món occidental tenia el control de la producció asiàtica, però amb el conflicte va passar a mans dels japonesos i, durant un període de tres anys, hi va haver escassetat d’aquest producte.

Aquesta situació va provocar el que es va anomenar la “segona febre del cautxú” a Sud-Amèrica i, especialment, a la zona de l’Amazones. El govern d’Estats Units necessitava cautxú per proveir les forces aliades i va acordar amb el govern del Brasil la reactivació de les zones d’extracció que estaven abandonades. La Rubber Development Corporation, organisme internacional, però finançat amb diners d’industrials americans, pagava 100 dòlars al govern brasiler per cada treballador desplaçat a l’Amazònia. Hi varen anar massivament a canvi d’un petit salari i el 60% del benefici de l’extracció. En acabar la guerra es va acabar l’interès pel cautxú brasiler i els treballadors varen quedar desatesos i prop de 30.000 varen morir malalts o atacats pels animals de la selva.

Mentrestant, per afrontar la manca de cautxú dels mercats, Manufacturas de Corcho Armstrong va proposar la fabricació de massissos per a rodes de bicicleta amb suro. La primera patent (nº 157.267 de 26/05/1942) es tractava de peces de suro natural encolades el voltant de la llanta. D’aquesta manera es podien recórrer uns 100 km abans de recanviar el massís. Un any més tard es va fer una altra patent (nº 163.888 de 25/11/1943) que usava una barreja especial de suro aglomerat que permetia una major durada. Es va dissenyar i posar en marxa una línia de maquinària específica i es varen fer moltes proves de laboratori per aconseguir el material més adequat. Varen tenir comandes tant de rodes per bicicletes d’adult i de nen com per a carretons. Una vegada normalitzat el subministrament de cautxú s’abandonà aquesta fabricació i ja a l’any 1945 es va decidir no pagar l’anualitat de la patent. Un gran esforç que va durar només tres anys.