El suro en els futbolins

Les nostres publicacions a xarxes durant el confinament, en l’apartat #joemquedoacasa de la nostra web, han provocat retorns interessants i nous coneixements per nosaltres.
Ens han fet arribar un petit fragment del llibre de Víctor Amela: Ens van robar la joventut. Memòria viva de la lleva del biberó, que us transcrivim:

– En va quedar molt malferit?
– Si: coix i amb problemes respiratoris. Em van evacuar a Barcelona, a l’hotel de la Colònia Puig, a Monistrol de Montserrat, reconvertit en hospital. Allà arribaven refugiats de guerra, dones i moltes criatures ferides: un amic i jo els vam organitzar una escola.
– Sempre activisme cultural….
– Allà vaig inventar el futbolí! Era l’any 1937.
– Expliqui’m com va ser això del futbolí.
– M’agradava el futbol, però jo era coix, i no hi podia jugar. Però sobretot em sabia greu veure aquells nens coixets, tan tristos perquè no podien jugar a pilota amb els altres nens, i vaig pensar: «Si existeix el tennis de taula, també pot existir el futbol de taula!».
– Bona idea, i tant!
– Vaig aconseguir unes barres d’acer, i un fuster basc refugiat allà, en Javier Altuna, me’n va tornejar les figuretes amb fusta de boix.
– Que és molt dura.
– Si. La caixa de la taula la va fer amb fusta de pi, crec, i la pilota, amb un bon suro català, aglomerat. Això permetia un bon control de la bola, aturar-la, imprimir-hi efectes…
-Va inventar el joc… i la manera de jugar-hi!
-Jo hi jugava prou bé, sí… Però aquells nens coixets, ells sí que van arribar a ser-ne virtuosos!

Es tracta d’una entrevista a Alejandro Campos Ramírez, o Alexandre de Fisterra, com es feia dir. A part d’aquest ús del suro que desconeixíem, hem descobert tot un personatge: anarquista, poeta, inventor, editor, amb una història vital molt interessant.
Estava estudiant a Madrid quan va ser víctima dels bombardejos i, ferit de guerra, va ser enviat a Monistrol de Montserrat. Allà va inventar el futbolí, com diu el text, però també un passafulls accionat amb el peu per a una jove pianista de qui es va enamorar.

Tot i que a finals del 1936 ja hi havia futbolins funcionant, la patent es va fer el gener de 1937. L’exili el va portar a França, però allà va perdre el document de la patent i, donat l’èxit que va tenir l’invent, en va perdre el control. En els anys següents trobem referències de diverses patents de futbolins arreu del país.

Va viure a París fins el 1948, quan va viatjar a Ecuador. El 1952 es va traslladar a Guatemala on va muntar una empresa de construcció de joguines “Campos Ramirez y compañía” i va poder treure beneficis del seu invent, entre d’altres, com “Hundir la flota”.

L’any 1954, amb el cop d’estat de Guatemala, va ser denunciat i posat en un avió per repatriar-lo a España. Es va escapar tancant-se al lavabo i, simulant tenir una bomba, va segrestar l’avió. El passatge li va fer costat i varen aterrar a Mèxic, on va ser acollit per poetes i escriptors amics.

Va ser escriptor, editor actiu i marmessor del poeta Leon Felipe. Amb la transició va tornar a España, a Aranda de Duero, on va morir l’any 2007.

Els jocs de futbol són coneguts ja des de finals del segle XIX, popularitzant-se a mida que l’esport anava arrelant en la societat, però l’abast de l’invent d’Alexandre Fisterra és universal, amb Federacions a més de 40 països i aspiració de ser un esport olímpic.

Hem consultat:

• Víctor Amela: Ens van robar la joventut. Memòria viva de la lleva del biberó. Editorial Rosa dels Vents.
• Documental “Tras el futbolín” (Youtube)
https://www.protectia.eu/2014/06/alejandro-finisterre-inventor-del-futbolin/
• Oficina Espanyola de Patets i Marques
• www.fefm.es (Federación Española de Futbolín)
https://www.sapiens.cat/epoca-historica/historia-contemporania/la-historia-del-futboli_202386_102.html
• Wikipedia

Moltes gràcies a Jaume Perarnau i al Museu de la Ciència i de la Tècnica per aquesta troballa.

Massissos de suro per a rodes de bicicletes

L’any 1845 Robert Thompson va inventar la “roda d’aire”, una coberta de goma amb una càmara d’aire. Es va aplicar durant pocs anys en carruatges i no es va acabar d’introduir als mercats. Les rodes de bicicleta varen ser de goma massissa durant uns anys més.
L’any 1887, John Boyd Dunlop va patentar el pneumàtic amb càmera amb més èxit, tot i que durant dos anys va haver de defensar el seu invent davant la reclamació de Robert Thomson, que va acabar perdent el litigi. Posteriorment els germans Michelín a França i Giovanni Battista Pirelli a Itàlia varen perfeccionar l’invent amb l’aplicació de càmeres desmuntables.
Entre els anys 1942 i 1945, durant la Segona Guerra Mundial, era molt difícil aconseguir el cautxú. El món occidental tenia el control de la producció asiàtica, però amb el conflicte va passar a mans dels japonesos i, durant un període de tres anys, hi va haver escassetat d’aquest producte.

Aquesta situació va provocar el que es va anomenar la “segona febre del cautxú” a Sud-Amèrica i, especialment, a la zona de l’Amazones. El govern d’Estats Units necessitava cautxú per proveir les forces aliades i va acordar amb el govern del Brasil la reactivació de les zones d’extracció que estaven abandonades. La Rubber Development Corporation, organisme internacional, però finançat amb diners d’industrials americans, pagava 100 dòlars al govern brasiler per cada treballador desplaçat a l’Amazònia. Hi varen anar massivament a canvi d’un petit salari i el 60% del benefici de l’extracció. En acabar la guerra es va acabar l’interès pel cautxú brasiler i els treballadors varen quedar desatesos i prop de 30.000 varen morir malalts o atacats pels animals de la selva.

Mentrestant, per afrontar la manca de cautxú dels mercats, Manufacturas de Corcho Armstrong va proposar la fabricació de massissos per a rodes de bicicleta amb suro. La primera patent (nº 157.267 de 26/05/1942) es tractava de peces de suro natural encolades el voltant de la llanta. D’aquesta manera es podien recórrer uns 100 km abans de recanviar el massís. Un any més tard es va fer una altra patent (nº 163.888 de 25/11/1943) que usava una barreja especial de suro aglomerat que permetia una major durada. Es va dissenyar i posar en marxa una línia de maquinària específica i es varen fer moltes proves de laboratori per aconseguir el material més adequat. Varen tenir comandes tant de rodes per bicicletes d’adult i de nen com per a carretons. Una vegada normalitzat el subministrament de cautxú s’abandonà aquesta fabricació i ja a l’any 1945 es va decidir no pagar l’anualitat de la patent. Un gran esforç que va durar només tres anys.

Espiritistes a Sant Sebastià. Una altra manera d’afrontar els grans canvis de la societat industrial

L’espiritisme és una doctrina apareguda a mitjans del segle XIX, que pretenia estudiar la naturalesa, l’origen i l’avenir dels esperits i també les seves relacions amb el món corporal. Al seu voltant es va crear un moviment que, mitjançant el progrés i la ciència, volia aconseguir la modernització social. Es plantejava l’assumpció de l’espiritisme com a ciència positiva, psicològica i social i alhora com a “religió laica”. L’espiritisme defensava la reivindicació de la igualtat entre gèneres i l’emancipació de la dona, l’advocació per l’ensenyament laic, la raó, la justícia i el dret, la necessitat de la reforma penitenciaria amb vista a la integració social dels presos, el rebuig a la indústria militar, el cooperativisme, l’associacionisme i les societats de socors, l’abolició de l’esclavatge, la supressió gradual de les fronteres polítiques, el desarmament dels exèrcits, la utilització de la paraula i la premsa, la secularització dels cementiris i l’establiment d’un registre civil de naixement únic i obligatori, el matrimoni civil, la prohibició de la pena de mort i les cadenes perpètues, el cosmopolitisme, etc.

Com podreu veure a l’article que us presentem, a Palafrugell hi havia simpatitzants de l’espiritisme. Catalunya va tenir més de seixanta societats espiritistes a les ciutats industrials (les més properes a Palamós i Sant Feliu de Guíxols) i més d’un centenar de publicacions. La que va durar més va ser la que us mostrem: “La Luz del Porvenir” (1879-1936), fundada per Amalia Domingo Soler i adreçada a les dones.

Amalia Domingo Soler va visitar Sant Sebastià de la Guarda el 8 de juny de 1892 i va fer un article per la revista explicant la seva experiència. Hi trobareu una descripció de com era l’espai a finals del segle XIX.

Va deixar el següent escrit al llibre de visites del Far:

“El astro de la ciencia. Si un Sol es el alma de un sistema planetario, un faro, es el Sol de los hijos del mar. Un faro es un astro creado por la ciencia del hombre y los torreros son los sacerdotes que mantienen el fuego sagrado. Sagrado, sí; porqué sus vivos destellos le dicen al Marino: “Hay quien piensa en ti, cómo piensa la Madre amorosa en el hijo ausente.” Si la Divina Providencia, pudiera tener un símbolo en la Tierra, un faro seria el símbolo del amor de Dios. Faro de San Sebastián! Sol de la ciencia! guarda en tu libro de recuerdos el nombre de una mujer que rinde culto a Dios, admirando las manifestaciones del progreso. ¡Gloria a la ciencia! ¡Gloria a la luz!”

Robert Hooke i el suro

Heu pensat mai d’on ve la paraula «cèl·lula»? I quina relació pot tenir amb el «suro»?

La paraula cèl·lula la devem a Robert Hooke. És el nom que va donar a la unitat fonamental de la matèria viva, perquè quan va observar un fragment de suro al microscopi, li va semblar que estava formada per petites cavitats polièdriques que recordaven les cel·les d’un rusc d’abelles. Per aquest motiu va anomenar cèl·lula a cada una d’aquestes cavitats.

El 1665, Hooke va publicar el llibre Micrographia, un relat de 50 observacions microscòpiques amb dibuixos molt detallats. A la “Observació XVIII: Sobre l’esquematisme i la textura del suro, i de les cèl·lules i dels porus d’alguns altres cossos escumosos” hi apareix per primera vegada la paraula cèl·lula. Que en realitat estigués observant cèl·lules mortes va impedir que pogués determinar el paper d’aquestes en la constitució dels éssers vius. El nucli de la cèl·lula no es va identificar fins les investigacions de Robert Brown l’any 1831.

Micrographia és un dels llibres científics més importants del segle XVII. Es varen vendre en un sol dia els 1.200 exemplars de la primera edició.

Robert Hooke va ser un astrònom i físic anglès que va néixer a Freshwater el 18 de juliol de 1635 en una família humil. Va estudiar a la Westminster School i després al Christ Church College d’Oxford, primer amb una beca i després com a servitor, estudiant a canvi de fer feines domèstiques.

A Oxford es va posar en contacte amb els científics més rellevants del moment i va col·laborar en la creació de la Royal Society, entitat que encara existeix. Amb el seu gran talent, va aconseguir recolzament, especialment de Robert Boyle, de qui va ser assistent i qui el va ajudar fins que es va poder mantenir del seu treball. La Royal Society, fundada el 1660, el va nomenar Curator of Experiments l’any 1662.

El 1665 va ser professor de Geometria al Gresham College. Va ser aquí on va viure tota la vida i també on es reunia, durant anys, la Royal Society.

Hooke es pot considerar el primer científic professional pagat per una institució. Es va interessar per totes les ciències: astronomia, medicina, microscòpia, mecànica, òptica, geologia, fisiologia… Va inventar multitud d’aparells de tota mena i també es va interessar per la teoria i la pràctica de la música. Se’l va anomenar el “Leonardo de Londres”.

Tenia, però, una part poc agradable, un caràcter irascible, propens a les disputes. Els seus biògrafs el defineixen com sensible, irritable, generós, brillant, simple, honest, íntegre i, fins i tot, se’l va qualificar de sòrdid. Va mantenir una disputa continuada amb Isaac Newton, mostrant-se sovint crític amb les seves teories sobre la llum i la gravitació universal i retraient-li que no mencionés les seves aportacions.

Va morir a Londres el 3 de març de 1703, als 68 anys. No es conserva el retrat que tenia a la Royal Society, algun biògraf relaciona aquest fet amb Isaac Newton.

El Suro del Titànic

Sabíeu que amb el Titànic també es va enfonsar suro de Palafrugell? Quan va salpar el 10 d’abril de 1912, portava 6 bales de suro embarcades per la companyia Wakem&McLaughlin.

El fet que el fabricant no cedís la propietat d’una mercaderia al client fins que no s’havia lliurat a destinació, va fer possible que Miquel & Vincke cobrés l’assegurança, ingressada per International Lloyd’s el 31 de maig de 1912, amb l’epígraf “Avería vapor Titanic”.

Wakem & McLaughlin era un negoci amb seu a Chicago que es dedicava a la distribució de cafès i vins. El Titànic portava per aquesta empresa, a part de les 6 bales de taps, 43 caixes de vi i 25 caixes de galetes, tal com podeu veure en el llistat de mercaderies que es va declarar en el viatge seguint el següent enllaç:

#JOEMQUEDOACASA: Podrem comunicar amb Mart…??

Es diu que a començaments del s. XX el planeta Mart va enviar un missatge a la Terra. Sabíeu que arran d’això es va intentar comunicar amb el planeta roig més d’una vegada?

Si teniu curiositat i voleu saber de quina manera es podia comunicar amb Mart podeu llegir un article al diari de Madrid “Por esos mundos”, de 26 de gener de 1901, on s’expliquen els experiments de Nikola Tesla en el seu laboratori per establir aquesta comunicació interplanetària. També us proposem la lectura d’un article al periòdic “La Crònica” de Palafrugell, de 24 de novembre de 1904, sobre la comunicació amb Mart i com, en aquell moment, es creia que era el planeta.

«Muchos y variados han sido hasta ahora los proyectos que se han ideado para comunicar con Marte, especialmente por medio de la luz eléctrica, ó trazando figuras geométricas sobre la superficie de la Tierra».

Ens podem fixar que al diari de Palafrugell es parla de làmpades Edison, qui es recorda com l’inventor de la llum elèctrica. Edison proposava el corrent continu, però es va imposar el corrent altern proposat per Nikola Tesla al final de l’anomenada Guerra dels corrents que va acabar, precisament, amb la incorporació del sistema de Tesla a la “Niagara Falls Power Company”.

Us posem els exemplars complets, on hi trobareu nombroses curiositats, no us perdeu la selecció literària del diari palafrugellenc o un sistema per afrontar l’insomni del diari madrileny.

Hem consultat a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, l’Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España i la Viquipèdia.

Llegiu les diferents notícies en el següent enllaç:

#JOEMQUEDOACASA: «El primer intent de fer roba de suro»

Sabies que el primer intent de fer roba de suro va ser el 1885 consistent en un entramat de fils de suro amb llana o altres fibres? Aquest teixit estava especialment destinat a la confecció de roba militar pensant en la flotabilitat que li dóna el suro.

Aquesta notícia va ser publicada el 10 de desembre de 1885 al Semanario de Palamós i en una versió il·lustrada a la revista Ilustración Artística, el 28 de desembre del mateix any. Tot i la incredulitat mostrada pel periodista palamosí, aquesta roba es va provar i acceptar per al seu ús.

«En uno de los experimentos hechos en la isla de VVight, seis personas, entre las cuales había tres señoras que no sabían nadar, se precipitaron juntas al mar, sosteniéndose más de una hora delante de una muchedumbre que no escaseó sus aplausos á las modernas Sirenas y á los modernos Tritones».

Tot i els intents de l’inventor, no va acabar de reeixir el seu projecte, donat que no s’ha vist cap continuïtat. A la revista Pall Mall Gazette de 29 de setembre de 1887, de Londres, llegim una entrevista a l’inventor en la que manifesta que el principal objectiu de l’invent és el de salvar vides en els possibles accidents marítims, en les activitats de lleure a la costa o en els rius. Però, encara diu que està buscant un inversor per finançar el projecte.

Els intents de fer roba de suro tal com la coneixem avui dia, amb un laminat de suro encolat sobre un suport tèxtil, no els trobem fins l’any 1906. L’invent es deu a Parascheva Sechiari per l’empresa francesa Société Anonyme du Grimson, que varen patentar l’invent a Estats Units d’unes fulles de suro tractades, encolades en un roba i vulcanitzades.

En aquest sentit hem trobat diferents notícies a les revistes Scientific American, Dry Goods Review i Popular Science Monthly, per si voleu practicar l’anglès en aquests dies de confinament.

Tota aquesta informació l’hem recollit consultant a la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, Oficina de Patents dels Estats Units, Internet Archive i The British Newspaper Archive.

No t’ho acabes de creure? Doncs llegeix les diferents notícies en el següent enllaç.

#JOEMQUEDOACASA: «Sabies que al 1880 ja existien les Fake News?»

Al llarg del 1880 es va publicar la notícia «Nueva luz eléctrica» a diversos diaris afirmant que el professor F.G. Maynard va reinventar la llum elèctrica amb l’ajuda d’un gat.

Todos saben que el gato es una máquina eléctrica, y muy barata para la casa, tanto que desde los siglos más remotos es familiar el experimento de coger un gato, frotarlo contra el pelo y verle echar chispas y decir disparates“.

Aquesta notícia va sortir a multitud de diaris de la península al 1880 i estranyament es va repetir una altra vegada l’any 1888. Sempre amb la mateixa redacció però amb petites diferències en l’entrada de l’article. Es pot trobar a diaris de Córdoba, Lugo, Huesca, Sevilla, Palma de Mallorca, Girona, Alacant, Cádiz, Madrid (El Magisterio Español!), Teruel i León. Més tots els diaris que segur la varen posar i que no estan digitalitzats. Tots aquests articles es poden trobar a la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.

Només es va posar en dubte a un parell de diaris, com per exemple al Diario de Lugo del 3 d’octubre de 1880, que acaba l’article amb el següent paràgraf: “Hasta aquí el periódico de los Estados-Unidos; de su relación rebaje el lector cuanto quiera; por nuestra parte, creyendo cuerdamente que no existen ni el doctor, ni su batería, ni su gato, todo lo demás nos parece verosímil“.

Sembla que l’arrel d’aquesta «fake new» podria venir del diari «Las Novedades de Nova York» (article conservat a la Biblioteca Pública de Nova York).

Si teniu curiositat i voleu saber com s’ho va fer, llegiu la notícia original publicada el 22 de setembre del 1880 al diari «La Lucha. Órgano del partido liberal de la provincia de Gerona».

#JOEMQUEDOACASA: «Ni pesimistas ni optimistas»

Justamente y con sobrada razón preocupan la opinión pública en estos momentos las noticias que todos los días circulan respecto a la terrible epidemia que se ha presentado en Tolón y Marsella y que por su proximidad relativa amenaza penetrar en breve por nuestros puertos y fronteras.

Així van començar un seguit de notícies al diari setmanal «El Palafrugellense» sobre l’epidèmia de còlera que estava amenaçant a València durant el 1884 i que, per proximitat, podia arribar a Catalunya i més concretament a la província de Girona.

Una de les notícies publicades va ser l’acord d’habilitar l’ermita de Sant Sebastià de la Guarda com a llatzeret (recinte sanitari pel tractament o aïllament de les persones portadores d’una malaltia contagiosa) en cas que el còlera envaís alguna població de la província. També es van publicar mesures d’higiene i de seguretat. O, fins i tot, una recepta del Fraile de Los Llanos per preservar-se del còlera.

Si teniu curiositat i voleu saber-ne més, podeu llegir aquestes notícies publicades entre el 6 de juliol i el 28 de setembre de 1884 al Periódico Semanal, defensor de los intereses morales y materiales de esta Villa y su comarca «El Palafrugellense» (diaris conservats a l’Arxiu Municipal de Palafrugell) en el següent enllaç

#JOEMQUEDOACASA: “La Gaceta de los Caminos de Hierro: Ferro-Carril del Bajo Ampurdàn”

L’origen d’aquest ferrocarril es remunta a mitjan segle XIX, quan la indústria surera al Baix Empordà estava en el seu punt àlgid. Fou per aquest motiu que es dissenyaren diversos projectes per tal de comunicar les poblacions amb la capital de província, ja que l’únic sistema de què es disposava aleshores eren les tartanes.

De totes les idees, la que tingué més èxit fou la del Ferrocarril del Bajo Ampurdán, que en preveia un que recorregués tota la costa entre Caldes de Malavella i Figueres.

El 1878 es posà la primera pedra de les obres a prop de Puig Ses Forques (Mont-ras). El 1882 es constituí la societat Compañía de los Ferrocarriles Económicos de la Selva y Ampurdán per tal de poder fer front a les despeses de la construcció. Però, tot i així, els problemes econòmics van ser molt grans i el projecte no es dugué a terme.

A la pàgina 6 de la “Gaceta de los Caminos de Hierro”, publicada el 13 de gener de 1878 i que es conserva a la Biblioteca Nacional de España, podeu llegir en quina situació es trobava la comarca del Baix Empordà en aquell moment i els motius perquè es necessitava un ferrocarril.

I si llegiu fins al final de la gaseta, us trobareu amb una sorpresa sobre l’intent de substituir els taps de suro per taps de vidre, ja al 1878! Ho sabíeu?