Notícies

Espiritistes a Sant Sebastià. Una altra manera d’afrontar els grans canvis de la societat industrial

L’espiritisme és una doctrina apareguda a mitjans del segle XIX, que pretenia estudiar la naturalesa, l’origen i l’avenir dels esperits i també les seves relacions amb el món corporal. Al seu voltant es va crear un moviment que, mitjançant el progrés i la ciència, volia aconseguir la modernització social. Es plantejava l’assumpció de l’espiritisme com a ciència positiva, psicològica i social i alhora com a “religió laica”. L’espiritisme defensava la reivindicació de la igualtat entre gèneres i l’emancipació de la dona, l’advocació per l’ensenyament laic, la raó, la justícia i el dret, la necessitat de la reforma penitenciaria amb vista a la integració social dels presos, el rebuig a la indústria militar, el cooperativisme, l’associacionisme i les societats de socors, l’abolició de l’esclavatge, la supressió gradual de les fronteres polítiques, el desarmament dels exèrcits, la utilització de la paraula i la premsa, la secularització dels cementiris i l’establiment d’un registre civil de naixement únic i obligatori, el matrimoni civil, la prohibició de la pena de mort i les cadenes perpètues, el cosmopolitisme, etc.

Com podreu veure a l’article que us presentem, a Palafrugell hi havia simpatitzants de l’espiritisme. Catalunya va tenir més de seixanta societats espiritistes a les ciutats industrials (les més properes a Palamós i Sant Feliu de Guíxols) i més d’un centenar de publicacions. La que va durar més va ser la que us mostrem: “La Luz del Porvenir” (1879-1936), fundada per Amalia Domingo Soler i adreçada a les dones.

Amalia Domingo Soler va visitar Sant Sebastià de la Guarda el 8 de juny de 1892 i va fer un article per la revista explicant la seva experiència. Hi trobareu una descripció de com era l’espai a finals del segle XIX.

Va deixar el següent escrit al llibre de visites del Far:

“El astro de la ciencia. Si un Sol es el alma de un sistema planetario, un faro, es el Sol de los hijos del mar. Un faro es un astro creado por la ciencia del hombre y los torreros son los sacerdotes que mantienen el fuego sagrado. Sagrado, sí; porqué sus vivos destellos le dicen al Marino: “Hay quien piensa en ti, cómo piensa la Madre amorosa en el hijo ausente.” Si la Divina Providencia, pudiera tener un símbolo en la Tierra, un faro seria el símbolo del amor de Dios. Faro de San Sebastián! Sol de la ciencia! guarda en tu libro de recuerdos el nombre de una mujer que rinde culto a Dios, admirando las manifestaciones del progreso. ¡Gloria a la ciencia! ¡Gloria a la luz!”